La gent ha utilitzat canonades durant milers d'anys. Potser el primer ús va ser per antics agricultors que desviaven l'aigua dels rierols i rius cap als seus camps. L'evidència arqueològica suggereix que els xinesos van utilitzar canonada de canya per transportar aigua als llocs desitjats ja l'any 2000 aC.C. S'han descobert tubs d'argila que van ser utilitzats per altres civilitzacions antigues. Durant el segle I dC es van construir les primeres canonades de plom a Europa. Als països tropicals, els tubs de bambú s'utilitzaven per transportar aigua. Els colons americans utilitzaven la fusta per a un propòsit similar. El 1652, les primeres obres d'aigua es van fer a Boston utilitzant troncs buits.
El desenvolupament de la moderna canonada d'acer soldat es remunta a principis de 1800. El 1815, William Murdock va inventar un sistema de llums de combustió de carbó. Per adaptar-se a tota la ciutat de Londres amb aquestes llums, Murdock va unir els barrils dels mosquets rebutjats. Va utilitzar aquest gasoducte continu per transportar el gas de carbó. Quan el seu sistema d'il·luminació va tenir èxit es va crear una major demanda de tubs metàl·lics llargs. Per produir suficients tubs per satisfer aquesta demanda, una varietat d'inventors es van posar a treballar en el desenvolupament de nous processos de fabricació de canonades.
Un mètode notable primerenc per produir tubs metàl·lics de forma ràpida i econòmica va ser patentat per James Russell el 1824. En el seu mètode, els tubs van ser creats unint vores oposades d'una tira plana de ferro. El metall es va escalfar per primera vegada fins que va ser mal·leable. Amb un martell de gota, les vores es dobleguen juntes i es solden. La canonada es va acabar passant-la a través d'un solc i un molí rodant.
El mètode de Russell no es va utilitzar molt de temps perquè l'any següent, Comelius Whitehouse va desenvolupar un millor mètode per fabricar tubs metàl·lics. Aquest procés, anomenat procés de soldadura de burilla, és la base dels nostres procediments actuals de fabricació de canonades. En el seu mètode, les fines làmines de ferro s'escalfaven i es dibuixaven a través d'una obertura en forma de con. A mesura que el metall passava per l'obertura, les seves vores es van enrotllar i van crear una forma de canonada. Els dos extrems es van soldar junts per acabar la canonada. La primera planta de fabricació a utilitzar
Aquest procés als Estats Units es va obrir el 1832 a Filadèlfia.
A poc a poc, es van fer millores en el mètode Whitehouse. Una de les innovacions més importants va ser introduïda per John Moon el 1911. Va suggerir el mètode de procés continu en el qual una planta de fabricació podia produir canonades en un corrent sense fi. Va construir maquinària per a aquest propòsit específic i moltes instal·lacions de fabricació de canonades la van adoptar.
Mentre es desenvolupaven els processos de tub soldat, la necessitat de canonades metàl·liques sense costures desperta. Les canonades sense costures són aquelles que no tenen una costura soldada. Es van fer per primera vegada perforant un forat a través del centre d'un cilindre sòlid. Aquest mètode va ser desenvolupat a finals del segle XIX. Aquest tipus de canonades eren perfectes per a marcs de bicicletes perquè tenen parets primes, són lleugeres però fortes. El 1895 es va construir la primera planta que va produir tubs sense costures. A mesura que la fabricació de bicicletes va donar pas a la fabricació d'automòbils, encara es necessitaven tubs sense costures per a les línies de gasolina i petroli. Aquesta demanda es va fer encara més gran a mesura que es van trobar dipòsits de petroli més grans.
Ja el 1840, els treballadors del ferro ja podien produir tubs sense costures. En un mètode, es va perforar un forat a través d'un metall sòlid, billet rodó. El billet es va escalfar i es va dibuixar a través d'una sèrie de matrius que el van allargar per formar una canonada. Aquest mètode era ineficient perquè era difícil perforar el forat al centre. Això va donar lloc a una canonada desigual amb un costat més gruixut que l'altre. El 1888, un mètode millorat va rebre una patent. En aquest procés, el bec sòlid es va llançar al voltant d'un nucli de maó ignífug. Quan es va refredar, el maó es va retirar deixant un forat al mig. Des de llavors, les noves tècniques de rodets han substituït aquests mètodes.